"Totes les persones grans van ser al principi nens, encara que poques d'elles ho recorden" (El petit príncep)

M'encanta aquesta frase del llibre el petit príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry.
Perquè és una gran veritat i perquè per això m'agradaria que em vinguès al cap sempre quan treballo amb els meus nens i nenes. Perquè és cert que un dia vaig ser una nena, que només s'interessava per les coses fonamentals de la vida...estimar i sentir-se estimat, compartir moments agradables amb els amics, jugar i riure per les butxaques amb els cosins...Perquè si tanco els ulls i recordo els moments màgics i feliços de la meva infància, em venen al cap records com les històries que ens inventàvem a l'hora de l'esbarjo, jugant a ser personatges de ficció, la complicitat i connexió entre la meva millor amiga i jo, les pujades a la muntanya amb uns cosins gràcies al nostre pacient avi, les tardes de diumenge jugant a ser estrelles del rock i/o fent malifetes amb els altres estimats cosins...i és llavors quan me n'adono que en aquells moments en que vaig ser feliç, en que vaig somriure, no necessitava res més que la companyia d'aquells a qui estimava, gairebé sempre sense necessitar cap joguina, cap cosa material, sino només la imaginació i les ganes de passar-ho bé...
Massa aviat aprenem que estimar, divertir-se, riure i compartir moments feliços amb els altres, no és gratuït, sino que ens ho hem de guanyar a través de l'esforç, del treball, que ens permetrà guanyar diners el dia de demà per poder comprar la nostra felicitat, adquirint coses materials, aconseguint els béns que la societat marca com a estàndars de felicitat.
I així llancem missatges als nens com "no et distreguis en ximpleries", "has de treballar dur per poder ser algú el dia de demà", oblidat'en de ser artista, aquesta professió no té sortida i no et donarà per menjar", primer és la feina, després l'esbarjo"...i tants missatges com aquests que els transmetem ja sigui verbalment o a través del nostre exemple...
Però, curiosament, quan arribem a la maduresa de les nostres vides, moltes persones es pregunten pel sentit de la seva existència, li venen a la memòria els desitjos, interessos, vocacions, que van néixer amb ells però que van acallar o van postergar perquè algú els va dir que no eren prou importants i s'ho van creure...I a vegades ja és massa tard...
Per tot això, m'encanta estar en contacte cada dia amb nens, perquè em recorden les grans veritats de la vida: que una vida sense amor no val la pena viure-la. I que l'amor es troba en les coses més senzilles de la vida, en compartir amb els altres estones agradables, fent allò que a cadascú li apassiona, fent riure i rient amb els altres, compartint aficions...i vivint el moment present.