"Totes les persones grans van ser al principi nens, encara que poques d'elles ho recorden" (El petit príncep)

M'encanta aquesta frase del llibre el petit príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry.
Perquè és una gran veritat i perquè per això m'agradaria que em vinguès al cap sempre quan treballo amb els meus nens i nenes. Perquè és cert que un dia vaig ser una nena, que només s'interessava per les coses fonamentals de la vida...estimar i sentir-se estimat, compartir moments agradables amb els amics, jugar i riure per les butxaques amb els cosins...Perquè si tanco els ulls i recordo els moments màgics i feliços de la meva infància, em venen al cap records com les històries que ens inventàvem a l'hora de l'esbarjo, jugant a ser personatges de ficció, la complicitat i connexió entre la meva millor amiga i jo, les pujades a la muntanya amb uns cosins gràcies al nostre pacient avi, les tardes de diumenge jugant a ser estrelles del rock i/o fent malifetes amb els altres estimats cosins...i és llavors quan me n'adono que en aquells moments en que vaig ser feliç, en que vaig somriure, no necessitava res més que la companyia d'aquells a qui estimava, gairebé sempre sense necessitar cap joguina, cap cosa material, sino només la imaginació i les ganes de passar-ho bé...
Massa aviat aprenem que estimar, divertir-se, riure i compartir moments feliços amb els altres, no és gratuït, sino que ens ho hem de guanyar a través de l'esforç, del treball, que ens permetrà guanyar diners el dia de demà per poder comprar la nostra felicitat, adquirint coses materials, aconseguint els béns que la societat marca com a estàndars de felicitat.
I així llancem missatges als nens com "no et distreguis en ximpleries", "has de treballar dur per poder ser algú el dia de demà", oblidat'en de ser artista, aquesta professió no té sortida i no et donarà per menjar", primer és la feina, després l'esbarjo"...i tants missatges com aquests que els transmetem ja sigui verbalment o a través del nostre exemple...
Però, curiosament, quan arribem a la maduresa de les nostres vides, moltes persones es pregunten pel sentit de la seva existència, li venen a la memòria els desitjos, interessos, vocacions, que van néixer amb ells però que van acallar o van postergar perquè algú els va dir que no eren prou importants i s'ho van creure...I a vegades ja és massa tard...
Per tot això, m'encanta estar en contacte cada dia amb nens, perquè em recorden les grans veritats de la vida: que una vida sense amor no val la pena viure-la. I que l'amor es troba en les coses més senzilles de la vida, en compartir amb els altres estones agradables, fent allò que a cadascú li apassiona, fent riure i rient amb els altres, compartint aficions...i vivint el moment present.

"Donar exemple no és la millor manera d'influir en els altres, és l'única manera"

Quantes vegades hem pensat o hem comentat amb altres "però si li he dit mil vegades, però no em fa cas".

Podem arribar a pensar que el nostre fill es fa el sord, no ens vol obeïr, és rebel o, en el pitjor dels casos, té algun problema o trastorn de comportament que el fa negativista o desafiant cap a l'autoritat.

I si tornem al sentit comú, a la lògica, i intentem posar-nos en el lloc d'una persona que està formant la seva personalitat, a partir del que escolta, del que li diuen, però també del que veu, del que observa i del que sent??

Potser ens ajudaria a entendre el seu comportament insegur, variable, contradictori, dèspota...pensar des del sentit comú si les instruccions, les ordres i les recomanacions dels altres, pares, germans grans, avis, cangurs, tutors, etc...coincideixen amb els comportaments que observen dels mateixos.

"Predicar amb l'exemple", una de les frases de sabiduria popular més encertades...perquè quin missatge donarem als fills si li diem per exemple "no fumis" i després ens veu fumant davant d'ells, o "NO CRIDISSSSSSSSSSSSS!!!!!!", o "no has d'insultar" i després ens sent maleïnt al veí...
Evidentment, no esperem que després els nens siguin modèlics o ens entenguin a la primera quan els donem instruccions...

Albert Bandura, exponent de la teoria de l'aprenentatge per observació, va realitzar un experiment que consistia en posar una pel.lícula a un grup de nens petits. En aquesta sortia una dona pegant i insultant a un nino de goma. Després de veure la pel.lícula, es deixava als nens jugant a una habitació amb un nino de goma idèntic al de la pel.lícula. Bandura observà que els nens pegaven i insultaven al nino igual que en la pel.lícula...

En resum..

COHERÈNCIA entre el que els diem i el que els mostrem amb els nostres actes
ATENCIÓ i REVISIÓ dels nostres actes...així és com volem que es comportin ells?
EMPATIA, no ens enfadem o jutgem la seva conducta sense abans haver fet AUTOCRÍTICA

"No li evitem als nostres fills les dificultats de la vida. Ensenyem-lis més aviat a superar-les" 

Muchas de  las consultas de los padres son sobre la dificultad de sus hijos de afrontar los fracasos, la derrota, saber perder, y aceptar que las cosas no son siempre como les gustaría o como esperan. De ahí, vienen las rabietas, los gritos y llantos de los más pequeños, y los enfados, luchas de poder, negativismo y conductas de evitación de los más mayores. Todo esto son comportamientos que responden a una baja tolerancia a la frustración, una capacidad fundamental para mantener una buena salud mental. La habilidad que nos permite ser realistas, ver la realidad tal como es, con su lado más dulce y el más amargo, y que empieza por aceptar esta dualidad dentro de uno mismo, nuestras luces y nuestras sombras. Sólo desde una aceptación incondicional de nosotros mismos podemos sentirnos queridos, sabernos seres únicos dignos de ser felices a pesar y con nuestros defectos. Esta va a ser la actitud que nos va a permitir tirar hacia adelante, enfrentarnos con valentía a cualquier reto, confiando en nuestras capacidades y aceptando la ayuda de los demás, sin sentimiento de incapacidad o menosprecio a nosotros mismos.
Cómo podemos los adultos ayudar a desarrollar la tolerancia a la frustración?
Muchas veces, queriendo proteger la autoestima de los hijos, evitamos a toda costa que sufran, que lo pasen mal, creyendo que les estamos haciendo un favor, cuando en realidad estamos privándoles de oportunidades valiosísimas para aprender, para sentirse autónomos, ganar seguridad personal y autoestima. A la vez, les estamos mostrando una realidad parcial, una realidad ficticia, porque la vida no siempre es previsible, fácil y bonita. Sí, es cierto, la descubrirán pronto por si mismos cuando se enfrenten a aquellas situaciones en que no estemos a su lado los adultos para camuflarla, pero entonces, no tendrán las herramientas suficientes para actuar de manera adecuada, para sobreponerse a los fracasos, y para no dañar su autoestima.
Con esto, no pretendo decir que tengamos que exponer a los niños desde bien pequeños a desafíos y a situaciones difíciles, sino que poco a poco debemos ir dejándoles ver la realidad tal como es, y confiriéndoles autonomía en situaciones que sabemos que poco a poco podrán ir resolviendo por si mismos.
Un ejemplo sencillo, es los hábitos de autonomía en el dormir, comer, vestirse y el aseo personal. Durante el primer año de vida hemos sido un modelo de cómo tienen que hacer todas estas cosas, les hemos enseñado vocabulario relacionándolo con cada una de las situaciones en que se llevan a cabo estos hábitos. A partir del año, debemos dejarles que prueben por si solos a comer, aunque al principio lo hagan con las manos, a vestirse, colaborando cuando les ponemos las prendas...A partir de los dos años, ya son capaces de comer solos, aunque eso suponga lavar muchos jerseis o fregar el suelo varias veces...Aprenderán a ponerse los zapatos, aunque sea del revés, a lavarse las manos, aunque gasten más jabón de la cuenta... :) Pero, poco a poco, si hemos mantenido la paciencia, veremos cómo aprenden y son cada vez más autónomos y, lo más importante, menos miedosos, dependientes y más seguros de si mismos. Y siempre sin olvidar que debemos tener en cuenta la edad y personalidad de cada uno de ellos.

"Mai, mai no ens donem per vençuts. Encara que el camí sigui difícil, siguem constants"

Una altra de les frases que decoren les parets del nostre centre i que intentem fer arribar als nens i joves amb qui treballem. La constància i la perseverància en els propis objectius i metes, una capacitat de les més importants per anar per la vida. L'habilitat de sobreposar-se a una caiguda, a un fracàs i tirar endavant sense deixar-nos portar per la sensació de incapacitat, desconfiança en nosaltres mateixos i en els altres o la por en el futur.
La diferència entre lluitar pels nostres somnis i objectius amb optimisme i energia, i deixar-nos portar per la tristesa, la ràbia o la depressió. En definitiva, l'abisme entre ser o no ser feliç.
Com transmetre als nens aquesta capacitat de sobreposar-se, tolerar la frustració, acceptar els fracassos i no deixar-se portar per les emocions i pels sentiments negatius?
Un aprenentatge tan essencial per a la vida, ha de cuidar-se des de la primera infància. 
Comencem per no fer-ho tot per ells. Si els hi otorguem petites responsabilitats des de ben petits adaptades a la seva edat i capacitat, esterem oferint-lis possibilitats de valer-se per si mateixos, guanyant en autonomia i autoestima personal. Per exemple, si ja és capaç de gatejar no li donem l'objecte al qual intenta arribar. 
Ensenyem-li a aixecar-se de les seves caigudes. Si cau, no fem un drama, sino que ajudem-li a aixecar-se, sobreposar-se i tornar-ho a intentar. 
Ensenyem-li i transmetem-li el valor d'establir-se objectius i metes a llarg termini, sobretot quan ja són jovenets. A lluitar pel que realment volen, a ser constants i a ser conscients que els errors i la perfecció absoluta no existeix.
Això serà més fàcil si des de petits els hi hem ensenyat a tolerar la frustració, a esperar el seu torn, a saber perdre en els jocs, a no sortir-se'n sempre amb la seva, a respectar les necessitats i drets dels altres.
I per últim, no oblidem que els adults, els pares, som els mirall on es miren els fills, per tant, matinguem una actiud positiva davant les adversitats, els nostres errors i fracassos, i no ens deixem portar per el negativisme i la insatisfacció.

"A veces se gana y otras se APRENDE"

Por qué este título?
Porque creo en verdad en ello. Porque la vida te lo enseña. Porque se puede ganar, pero no perder, porque siempre aprendemos algo. Sí, al principio de la derrota o el fracaso, lo podemos ver negro, no sacar nada del fracaso, pero la vida se encargará de recordarnos aquello que nos enseñó cuando perdimos. 
Porque la sabiduría popular lo dice: "no hay mal que por bien no venga". Todo, tarde o temprano, nos dará sus frutos, nos servirá de lección para en un futuro, cuando nos encontremos con la misma piedra o alguna parecida, sepamos esquivarla y continuar nuestro camino.
Y porque, esta filosofía, esta manera de vivir, es otro de los valores que intentamos trasmitir en nuestro centro, con cada uno de nuestros niñ@s y jóvenes, enseñándoles que los malos resultados ya sean de sus acciones o de sus notas académicas, son simplemente eso, resultados. Y que dónde tienen que poner toda su atención y energía es en ver aquéllo que les condujo a esos resultados para corregir los pasos que dieron y les llevaron por mal camino... 

COMENCEM!!

"No s'aprèn perquè s'és intel.ligent, sino que s'és intel.ligent perquè s'aprèn" (Albert Einstein)

He volgut començar aquest blog, amb una de les frases que decoren el nostre centre i que són un dels pil.lars en que es basa la filosofia del nostre projecte. 
Quin sentit tindria, sino, la nostra feina sino creiéssim que la intel.ligència no és una capacitat innata, estàtica, reservada només per aquells privil.legiats que l'han heretat....
Per a què donar eines, estímuls, i ajuda a aquells nens i nenes, joves i adults, si la seva capacitat està limitada des del seu naixement...
No, des d'Estímuls estem convençuts que qualsevol persona té infinites possibilitats de creixement, potencials capacitats i habilitats que cal descobrir per tal d'estimular i ajudar a la persona a aconseguir els seus objectius i fites personals.
Perquè la intel.ligència no depèn únicament de l'herència, sino que l'ambient, l'entorn on ens desenvolupem influenciarà i m'atreveixo a dir, determinarà, el nostre funcionament intel.lectual. 
Per tant, tornant a la cita d'Einstein, és a través de l'aprenentatge, com desenvolupem la nostra intel.ligència, mitjançant l'assimilació de nous sabers, destreses i habilitats personals i per a la vida.